Algunas cuestiones penales del proceso del caso Gürtel/Bárcenas (II)

Por Álvaro Comajuan.
Barcelona.
 

El mes de agosto no sólo nos dejó para el nuevo curso político el culebrón de los ordenadores de Bárcenas y sus discos duros, sino que también sirvió para qué tres personas de gran importancia en la historia y en la actualidad del Partido Popular fueran cuestionados por las partes y por el juez Ruz, que instruye el caso Gürtel, en calidad de testigos por varias cuestiones que, después de analizar otras pruebas, no quedaban claras.

María Dolores de Cospedal, actual secretaria general del PP, Francisco Álvarez Cascos (ahora fuera del partido) y Javier Arenas desfilaron por la Audiencia Nacional, y tanto por las filtraciones de los abogados como por las transcripciones que se han hecho llegar a los medios de comunicación, se ha llegado a saber todo aquello que dijeron en sede judicial.

Y sus declaraciones no han dejado precisamente las cosas claras, por haber incurrido en contradicciones tanto con la versión del imputado y encarcelado Luis Bárcenas cómo entre ellas mismas. Por ejemplo, no quedó nada claro si Bárcenas dejó de ejercer definitivamente como tesorero al 2009, como se ha hecho oficial, o al 2010, o si a la reunión donde se pactó su salida definitiva del partido se habló de cuestiones económicas.

Dejando de lado la técnica del “no me acuerdo“, algunas partes y algunos partidos han puesto sobre la mesa la posibilidad de qué alguna de estas personas hayan mentido de una forma clara ante el juez, lo cual supondría que habrían incurrido en falsos testimonios. ¿Pero qué es exactamente este delito?

Se trata de un ilícito que supone un ataque claro contra la investigación judicial y procesal de la verdad material, suponiendo un mal al servicio público de la Administración de Justicia. Concretamente, se da ante una declaración falsa, es decir, contraria a los hechos que el sujeto testigo conoce o desconoce, manteniendo la apariencia de veracidad necesaria por un proceso.

Hay dos aspectos de importancia capital en este tema: en primer lugar, cuando se menciona la mentira en una causa judicial, la doctrina recuerda que la prueba (también la testifical) se practica al juicio oral, y por lo tanto, exceptuando la prueba preconstituïda, no se podrá considerar delito la declaración falsa de un testigo fuera de esta fase (SSAP A Coruña (3ª) 8-3-1999).

Y, en segundo lugar, la falta de correspondencia con la realidad tiene que ser esencial y referirse a hechos como la identidad de los sujetos, circunstancias de la infracción, entre otros, y por lo tanto las inexactitudes o mentiras sobre hechos periféricos o irrelevantes por la causa sueño atípicos (SABE BCN (2ª) 12-3-1997).

Estas pinceladas doctrinales y jurisprudenciales sobre este tipo penal parecen suficientes para mejorar la información sobre toda esta polémica y la posibilidad de que algún testigo de la causa sea acusado de falsos testimonios.

 

El segon i últim article estarà dedicat a la figura del fals testimoni, després de les declaracions de Cospedal, Arenas i Cascos.

 

Per Álvaro Comajuan

Barcelona

 

El mes d’agost no només ens va deixar pel nou curs polític el culebrot dels ordinadors de Bàrcenas i llurs discs durs, sinó que també va servir per a què tres persones de gran importància en la història i en l’actualitat del Partit Popular fossin qüestionats per les parts i pel jutge Ruz, que instrueix el cas Gürtel, en qualitat de testimonis per diverses qüestions que, després d’analitzar altres proves, no quedaven clares.

Maria Dolores de Cospedal, actual secretària general del PP, Francisco Álvarez Cascos (ara fora del partit) i Javier Arenas van desfilar per l’Audiència Nacional, i tant per les filtracions dels advocats com per les transcripcions que s’han fet arribar als mitjans de comunicació, s’ha arribat a saber tot allò que van dir en seu judicial.

I les seves declaracions no han deixat precisament les coses clares, per haver incorregut en contradiccions tant amb la versió de l’imputat i empresonat Luis Bárcenas com entre elles mateixes. Per exemple, no va quedar gens clar si Bárcenas va deixar d’exercir definitivament com a tresorer al 2009, com s’ha fet oficial, o al 2010, o si a la reunió on es va pactar la seva sortida definitiva del partit es va parlar de qüestions econòmiques.

Deixant de costat la tècnica del “no m’en recordo”, algunes parts i alguns partits han posat sobre la taula la possibilitat de què alguna d’aquestes persones hagin mentit d’una forma clara davant del jutge, la qual cosa suposaria que haurien incorregut en fals testimoni. Però què és exactament aquest delicte?

Es tracta d’un il·lícit que suposa un atac clar contra la recerca judicial i processal de la veritat material, suposant un mal al servei públic de l’Administració de Justícia. Concretament, es dóna davant d’una declaració falsa, és a dir, contrària als fets que el subjecte testimoni coneix o desconeix, mantenint l’aparença de veracitat necessària per un procés.

Hi han dos aspectes d’importància capital en aquest  tema: en primer lloc, quan s’esmenta la mentida en una causa judicial, la doctrina recorda que la prova (també la testifical) es practica al judici oral, i per tant, exceptuant la prova preconstituïda, no es podrà considerar delicte la declaració falsa d’un testimoni fóra d’aquesta fase (SSAP A Coruña (3ª) 8-3-1999).

I, en segon lloc, la falta de correspondència amb la realitat ha d’ésser essencial i referir-se a fets com la identitat dels subjectes, circumstàncies de la infracció, entre d’altres, i per tant les inexactituds o mentides sobre fets perifèrics o irrellevants per la causa son atípics (SAP BCN (2ª) 12-3-1997).

Aquestes pinzellades doctrinals i jurisprudencials sobre aquest tipus penal semblen suficients per millorar la informació sobre tota aquesta polèmica i la possibilitat de què algun testimoni de la causa sigui acusat de fals testimoni.